Aquest dies s'ha fet públic que la morositat -deixar de pagar el préstecs i hipoteques- als banc i caixes ha tornat a augmentar, El percentatge està prop dels 6'5% de mitjana, diuen els experts en economia que quan una entitat financera arriba al 8%, aquesta entitat ha de tancar les portes. No puc criticar els intents de garantir ingressos econòmics, i els serveis mínims socials, a les famílies sense ingressos, per part del govern central. Podria qüestionar en tot cas les formes i les prioritats del govern central, però el cas que em preocupa es que l'economia de l'estat continuarà en KO tècnic durant mesos i possiblement anys, creant més atur i més depressió social per les dificultats de les famílies i de les petites empreses per suportar la manca d'ingressos i, paral·lelament, la pressió fiscal, que d'una manera o d'altra ja es alta -sobretot ho notes quan les coses van realment malament-. L'augment d'impostos que el govern de l'estat ha anunciat, amb la normalitat de que ells els podran pagar sense dificultats, afectarà a totes les capes socials. Estic d'acord que que qui més té més ha d'aportar per garantir els serveis, però els impostos directes i indirectes que preparen des de l'estat afectarà a totes les butxaques, sense distincions. Europa ens ha confirmat que no aixecarem el cap durant temps, i no veig que els governs hagin fet cap esforç real per donar oxigen a la dinamització de l'economia.
L'estat espanyol ha viscut durant molts anys de la construcció i del turisme de la pandereta, deixant de costat la indústria productiva i d'exportació. Durant anys hem apostat per l'economia especulativa, del diner ràpid, hem ofegat al petit industrial en benefici de les multinacionals -durant anys han rebut el suport institucional cedint terrenys de franc, amb exempcions fiscals...-, hem venut el territori en benefici del totxo, i així estem, rodejats de freds i buits edificis -ni l'estètica s'ha respectat-.
A nivell municipal l'economia és un fidel reflex de la realitat econòmica, però agreujat per una situació -històrica- que Torredembarra és una petita ciutat dormitori i de serveis. Aquest mes ja estem veient les conseqüències, establiments que anuncien rebaixes per tancament. Ja no serveixen les dues o tres setmanes d'estiu per alimentar els dotze mesos de l'any, i això és el que ens queda a Torredembarra a nivell industrial, el turisme i per tres setmanes.
Els que som nascuts a Torredembarra i superem els trenta i molts -jo en tinc 40- encara recordem les sirenes de les fàbriques al municipi avisant a les treballadores i treballadors l'entrada i sortida de la feina, recordem bars plens de treballadors esmorzant, recordem un poble humil amb feina i amb la il·lusió d'arribar al diumenge per gaudir-lo amb la família.
Però també recordem l'aposta política dels ajuntaments de llavors, pressionar a les fàbriques per que marxessin i apostar pel suposat elitisme del turisme... i així estem a Torredembarra, fent nit al poble i al matí tothom -el qui té feina- agafant el cotxe o el tren -és la tercera estació amb més passatgers de la “província” de Tarragona- per marxar al lloc de treball.
Diuen que l'estat espanyol serà el darrer estat europeu en recuperar-se econòmicament, jo vaticino que Torredembarra serà el darrer municipi de l'estat en recuperar-se... que així no sigui.