Quan governava CIU la Generalitat de Catalunya tot anava bé, bones relacions amb l'estat espanyol, el sr. Duran i Lleida somiant que un dia seria ministre d'alguna cosa, ministre del que sigui. Llavors s'ens deia que CIU era una coalició nacionalista i catalanista, amb clares conviccions de treballar pel bé de la societat catalana, i si us en recordeu, CIU era una coalició que treballava per la governabilitat de l'estat. Amb aquesta suposada responsabilitat de bons governants, responsabilitat venuda, i molt ben venuda, per els mitjans de comunicació públics, van aguantar 23 anys de govern. Anys en que als catalans ens vam fer creure que els nostres governants treballaven amb força i valentia per nosaltres, fins i tot, van aconseguir acomplexar a tots aquells que no compartíem els seus postulats, van arribar a aconseguir fer sentir que qui no era votant o militant de CIU, era un català de segona.
Avui podem començar a tastar la “bona feina” de CIU, amb unes inexistents inversions amb la xarxa ferroviaria, bé, especifico, inexistents inversions per la xarxa ferroviària que utilitza l'obrer per anar a treballar, la que utilitzen els nostres avis per anar al metge o els nostres fills per anar a estudiar. Torno a especificar, per que el cert es que hi ha un altra xarxa ferroviària que sí que ha rebut un fort recolzament econòmic, l'AVE. Un tren que no transporta obrers als llocs de feina, ni als avis i avies al metge, ni als joves a les escoles o a les universitats. Per això el govern de CIU sí que va ser hàbil, negociar diners per un tren elitista, però inútil per les necessitats de la ciutadania, un tren útil potser pensant en el moment en que el sr. Duran i Lleida pogués arribar a assolir el seu somni, ser ministre, ministre d'alguna cosa.
Aquest fet, que no es únic, ens demostra que les decisions que prenen els partits polítics molts cops va en contra de les prioritats de les necessitats de les persones i del territori, la decisió de fer un tren d'alta velocitat, va ser decisió de la voluntat popular?, es va consultar a la ciutadania si s'estava disposat a prioritzar un tren elitista, en detriment de la qualitat del tren de rodalies?, les respostes a aquestes dues preguntes cal suposar-les amb respostes negatives.
Els governs no poden pendre decisions sense sapiguer i conèixer les realitats dels territoris, les seves opinions i sensibilitats. Quan es parla que la societat ja no creu amb la classe política, i que cal buscar el motius, el motiu principal es el mateix desconeixement del polític del territori que li toca defensar. I es que un polític desconeixedor de les realitats i sensibilitats territorials acaba prenent decisions contràries a la població. El polític té l'obligació de conèixer el territori, parlar amb la gent, fer participar a la ciutadania en les grans decisions, i deixar apartat l'elitisme impregnat que s'ens posa dins dels cervells dels que diem estar al costat del poble. I es que ser càrrec electe no vol dir, en cap dels casos, ser enviats divins de qualsevol dels deus que actualment gestionen les diferents fes que hi han a Catalunya.
El Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i el conjunt de Catalunya, viu actualment unes de les etapes més insultants de cara al ciutadà, la manca d'inversions, la manca de planificació, la sanitat endeutada, les carreteres col·lapsades, el transport públic inexistent és l'herència que ens deixa el catalanisme polític de la Convergència i Unió de les darreres dècades. I el que és més espectacular, per no posar altres adjectius, després es manifesten criticant la seva pròpia gestió.
