Per Jordi Rius
Aquests darrers dies hem vist – i hem patit – l’escarni públic a que han sotmès al nostre amic Lluís Suñé, arran d’un acudit gràfic sobre Extremadura que va penjar al seu bloc. Al Lluís fa molts anys que el coneixem i ningú pot negar-li el seu grau de compromís amb les lluites per un país socialment millor i lliure.
Aquest cas ha posat de manifest una singularitat catalana: el nostre humor. En aquest país tenim una sòlida cultura de l’humor, de la sàtira punyent i de la ironia punxant. Sabem riure’ns de tothom i de naltros mateixos. Ens agrada molt l’humor negre i escatològic, que ens acosta tant a l’humor anglès.
Aquest humor català crec no és fruit d’una invenció contemporània. Té tota una tradició popular al darrera. I una prova d’això són els versos satírics que es diuen a les nostres festes. Una tradició centenària, on els balls de diables, els balls de dames i vells, els balls de malcasats, els balls de criades, etc, són un clar exemple crítica subversiva al poders fàctics i de llibertat d’expressió.
Els primers versos satírics documentats per part dels balls de diables ja se’n riuen de Napoleó i dels gavatxos a la Guerra del Francès – parlem de versos bicentenaris. El Ball de Dames i Vells ha assolit un protagonisme innegable a les festes de Santa Tecla de la ciutat de Tarragona, gaudeix d’una popularitat i un suport entusiasta i és símbol de sàtira i burla als poder fàctics.
El Lluís, membre històric del Ball de Diables de Torredembarra, ha participat molts anys en el ball parlat fent el paper d’Alferes, i també ha patit els seus versos en la seva pròpia carn essent regidor a l’Ajuntament de la Torre. Per tant, el Lluís té una cultura de la sàtira i de la llibertat d’expressió innegable.
A banda, Catalunya té una enorme tradició d'humor gràfic. Podem mencionar revistes carnavalesques, publicacions satíriques històriques com L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, el Bé Negre, el Papitu o el Cu-Cut!, fins a dibuixants com el Perich, entre d'altres.
(Recordem que un acudit gràfic del Cu-Cut! va propiciar un assalt de l'exèrcit espanyol i que Francesc Macià deixés de ser coronel per esdevenir fundador d'Estat Català i d'ERC).
Però el problema és que a Madrid aquest humor català no s’entèn i es refusa. Per exemple, ja es va veure com un programa satíric de televisió com Polònia no va funcionar a Espanya. O quan veiem aquells humoristes espanyols – Marianicos los Cortos - desconeixedors de la fina ironia que utilitzem a casa nostra. El Lluís ha patit aquesta incomprensió, a banda de ser una víctima més d’un pla perfectament orquestrat per atacar Catalunya i els catalans i convertir-nos en un enemic a batre.
Per això crec que el nostre humor és un tret diferencial que ens fa més nació i que hauríem de reivindicar-ho com a part del nostre caràcter com a poble.
Aquests darrers dies hem vist – i hem patit – l’escarni públic a que han sotmès al nostre amic Lluís Suñé, arran d’un acudit gràfic sobre Extremadura que va penjar al seu bloc. Al Lluís fa molts anys que el coneixem i ningú pot negar-li el seu grau de compromís amb les lluites per un país socialment millor i lliure.
Aquest cas ha posat de manifest una singularitat catalana: el nostre humor. En aquest país tenim una sòlida cultura de l’humor, de la sàtira punyent i de la ironia punxant. Sabem riure’ns de tothom i de naltros mateixos. Ens agrada molt l’humor negre i escatològic, que ens acosta tant a l’humor anglès.
Aquest humor català crec no és fruit d’una invenció contemporània. Té tota una tradició popular al darrera. I una prova d’això són els versos satírics que es diuen a les nostres festes. Una tradició centenària, on els balls de diables, els balls de dames i vells, els balls de malcasats, els balls de criades, etc, són un clar exemple crítica subversiva al poders fàctics i de llibertat d’expressió.
Els primers versos satírics documentats per part dels balls de diables ja se’n riuen de Napoleó i dels gavatxos a la Guerra del Francès – parlem de versos bicentenaris. El Ball de Dames i Vells ha assolit un protagonisme innegable a les festes de Santa Tecla de la ciutat de Tarragona, gaudeix d’una popularitat i un suport entusiasta i és símbol de sàtira i burla als poder fàctics.
El Lluís, membre històric del Ball de Diables de Torredembarra, ha participat molts anys en el ball parlat fent el paper d’Alferes, i també ha patit els seus versos en la seva pròpia carn essent regidor a l’Ajuntament de la Torre. Per tant, el Lluís té una cultura de la sàtira i de la llibertat d’expressió innegable.
A banda, Catalunya té una enorme tradició d'humor gràfic. Podem mencionar revistes carnavalesques, publicacions satíriques històriques com L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, el Bé Negre, el Papitu o el Cu-Cut!, fins a dibuixants com el Perich, entre d'altres.
(Recordem que un acudit gràfic del Cu-Cut! va propiciar un assalt de l'exèrcit espanyol i que Francesc Macià deixés de ser coronel per esdevenir fundador d'Estat Català i d'ERC).
Però el problema és que a Madrid aquest humor català no s’entèn i es refusa. Per exemple, ja es va veure com un programa satíric de televisió com Polònia no va funcionar a Espanya. O quan veiem aquells humoristes espanyols – Marianicos los Cortos - desconeixedors de la fina ironia que utilitzem a casa nostra. El Lluís ha patit aquesta incomprensió, a banda de ser una víctima més d’un pla perfectament orquestrat per atacar Catalunya i els catalans i convertir-nos en un enemic a batre.
Per això crec que el nostre humor és un tret diferencial que ens fa més nació i que hauríem de reivindicar-ho com a part del nostre caràcter com a poble.
