Ja tenim sentència que acaba igual que independència, però que no és el mateix. No som una nació, mil anys d'història i d'institucions pròpies a fer punyetes per un recurs que va presentar el Partit Popular, avalat per unes persones que no coneixem ni han estat escollides per les urnes. Els articles que parlen de fiscalitat, inconstitucionals!, a fer punyetes també, el finançament i les balances fiscals, continuarem sent solidaris obligatòriament amb els nostres impostos,, tinguem o no, una crisi de cavall!
I de la llengua?, ara resulta, segons el constitucional, que el català ja no es la llengua de Catalunya, tindrem que anar a Andorra per fer us de la nostra llengua?, farem algun tractat amb algun altre país per tindre garanties d'us i de supervivència del català?.
Els partits polítics ens convoquen a una manifestació per el 10 de juliol, i em sembla bé, però... i després?, assumirem el cop de puny als ronyons de tots el catalans que ens ha propinat el Tribunal Constitucional?... Indignació i ràbia, sensació de submissió davant d'un estat que des de que ens va annexionar no ha parat d'intentar eliminar la voluntat de poble i d'autogestió.
Podem parlar de monarquia o d'estat federal?, Espanya està preparada per assumir ser una nació de nacions, amb rei o sense?, jo penso que no. Poques vies ens queden, ahir a la nit les tertúlies televisives i radiofòniques de la "meseta" s'omplien de joia per la sentència, mentre per sota de les imatges sortien missatges de mòbil de “respectuosos” suposats demòcrates, dient que “se jodan los catalanes”, “anulación de la autonomia catalana, ¡ya!".
Com diu un bon amic basc, “tranquilo, que les den!"
