Avui fa 4 anys que el Parlament aprovava l'estatut de Catalunya amb una àmplia majoria parlamentària, 4 anys després el Tribunal Constitucional anuncia que ja té a punt una retallada d'una vintena d'articles. De què serveixen el parlaments si després un tribunal, format per juristes posats a dit pels partits polítics majoritaris de l'estat, poden modificar i/o anul·lar les lleis i acords dels representants escollits per les urnes?.
Els partits polítics catalans, passaran per l'embut i ens reinterpretaran el “nou” estatut per dir-nos que el fons no ha estat tocat i que l'essència es manté?. De què serveix mantindre en el preàmbul que som una nació, si no ens deixen exercir com a tal?.
Hi ha qui continua pensant que una profunda reforma de l'estat i de la seva constitució, permetria a Catalunya trobar el seu propi espai d'autogestió i d'identitat nacional. Però si un estatut, que és una llei orgànica basada en les lleis espanyoles, per tant dins del marc d'una constitució que molts catalans del segle XXI no vam votar -no teníem l'edat o no existíem-, ja crea problemes de convivència -tant sols cal escoltar, mirar i llegir alguns/molts mitjans de comunicació- com podem continuar somiant que un dia al parlament d'Espanya, hi haurà una majoria de diputats que votaran una reforma que ens porti al concepte d'un estat federal?.
Dia a dia el cercle es tanca a possibles solucions d'autogovern, mentre l'espasa de Dàmocles va fent la seva feina, la frustració s'instal·la, cada dia més, en la societat catalana. Una societat afectada per una greu crisi econòmica, amb una joventut que no pot garantir els pilars bàsics que marca la constitució del 78, el dret a la feina i a l'habitatge, amb famílies sense ingressos i amb un futur de jubilació cada cop més negre.
Plantegem-nos altres reptes nacionals, reptes que no passen per qüestions estrictament identitàries, si no per raons més terrenals, com és la gestió dels nostres propis recursos i dels nostres propis reptes en polítiques econòmiques i socials.
El temps dirà...
