Més d'un milió de persones es van concentrar -dic concentració i no manifestació, perquè no vaig caminar més de deu metres en dues hores!- al centre de Barcelona motivats per la sentència del Tribunal Constitucional, tot i així ressonava un crit gairebé únic... INDEPENDÈNCIA. Un crit de desesperació de milers de ciutadans davant d'una sentència que ja deixa clar on estan els límits de l'autogovern de Catalunya, una sentència que en alguns elements ens retorna per sota de l'estatut del 78. No cal vanagloriar-se durant masses dies de l'èxit de la manifestació, ara ja hem mostrat el múscul catalanista, i ara toca que les organitzacions polítiques facin lectures àmplies -i valentes- del que s'ha viscut aquest cap de setmana.
24 hores després de la manifestació escoltava algunes de les valoracions dels principals partits polítics catalans, parlaven de refer “el pacte amb el govern central” i de buscar altres fórmules per compensar la retallada de competències de l'estatut. Sincerament jo no vaig escoltar, ni llegir cap pancarta, que parlés ni de reformes constitucionals, ni de pactes nacionals, ni res que s'assembli!. El polític que millor ha reflectit la realitat de dissabte va ser la lider del Partit Popular a Catalunya, la sra. Alícia Sánchez Camacho, que va dir que la manifestació va ser un acte d'afirmació independentista, sí, ho confirmo, tot i no estar previst, la majoria del més d'un milió de catalanes i catalans que vam patir calor i aglomeracions, vam cridar -contra pronostic per molts- INDEPENDÈNCIA.
Ja no es tracta de sentiments de barretina, es tracta de dignitat individual i col·lectiva, de ganes d'avançar per ser una societat justa i lliure, una societat capaç de respectar tots els orígens, pensaments i colors de pell, una societat que pagui els impostos justos i suficients per garantir els serveis i la qualitat de vida de les persones que hi vivim. Una societat que continuï sent solidaria amb el món, però sense ser obligats a ser-ho i quan es tinguin els recursos per fer-ho, una societat que també pugui gaudir de les victòries de la seva pròpia selecció nacional... i sobretot, una societat que no s'hagi de disculpar ni justificar per sentir-se i ser catalans.
Siguem lliures!
