Estic en silenci fent un cafè matinal repenjat en la barra d'un bar , al meu costat es senten unes veus que intenten coordinar una conversa. L'atur, ai l'atur!, el culpable ben clar, el culpable és l'immigrant que s'ha quedat amb la feina de “los españoles”, “habria que echarlos”... Buido la tassa del cafè, estic a punt de pagar, i els tertulians canvien de tema, ara toca parlar de la llengua catalana, “és una verguenza que se obligue a los comercios a utilizar la lengua catalana” “esto no es democracia ni na” “yo me planteo largarme de aquí”... tenia el cafè pagat i el canvi a la butxaca, el meu cervell em deia queda't una estona més, que segur que acaben justificant la violència cap a les dones... Em vaig equivocar, la conversa d'aquestes dues persones ja no donava per més.Això era al matí, al migdia surto de la feina -treballo a Barcelona- sento com un helicòpter vola baix, el seu soroll es fort, giro la cantonada i em trobo un grup de joves rebent cops de porres, una noia al terra tapant-se la cara i rebent cops de porra al cos i un altre noi que feia pinta de que l'acabaven d'estomacar. “Som estudiants, no delinqüents” cridaven els joves, i en aquell moment se'm barrejaven les imatges i converses del dia. Uns homes que responsabilitzen als altres de tots els seus fracassos morals i personals. Persones sense conviccions socials, fent pagar als més febles les seves carències humanes, els immigrants i el català eren els seus problemes. Aquesta reflexió se'm creuava veient uns joves amb ideals, amb pensaments propis, amb lleialtat amb el que creuen, solidaris... Pensava que aquells cops que rebien no farien més que refermar les seva pròpia personalitat. Pensava que aquests joves quan siguin definitivament adults, mai pensaran com els tertulians del matí.
